Una casa immensa

CASA

Autora: Rosa Igartua
Editorial: Pagès Editors
Lleida, 2011
Pàgines: 96
Preu: 12 euros

El títol del nou poemari de Rosa Igartua (Llerona, les Franqueses, 1966), després de 12 anys de silenci, Casa, pot semblar innocu. Però ben lluny d'això, la Casa ens trasllada la nuesa, el treball a consciència dels versos, de la paraula, perquè comprimeixin un gavadal d'imatges i reflexions d'una grapa indefugible. Format per 33 poemes, el llibre té estances diverses i acolorides, sorprenents, on caben una bona colla de versos potentíssims. La Casa fa arrels en una força tel·lúrica, en referències al món de pagès, a les patates d'aquell any, en el paisatge de l'entorn, immediat, el cel... per aixecar un gran poemari que s'erigeix, ben dreçat, com una exploració constant i una interpel·lació a l'altre.

En el pròleg, el crític Sam Abrams destaca, amb encert, “l'alta concentració expressiva i conceptual”, que fa que l'autora digui “exactament el que volia dir”. Res no hi és sobrer. Tampoc no hi falta cap decoració. El primer poema, a la llinda d'entrada, és tota una declaració d'intencions, una invitació a recórrer les estances àmplies i alhora d'una elevada densitat. L'autora se serveix d'elements propers, quotidians, alguns rurals, que trasmuda poèticament sense fer-ne un ús tòpic, redoblant-ne el sentit i l'autenticitat. “Quan l'obscuritat no és pronunciable, / la bogeria és l'àpat dels lúcids. / El temps / madura a la boca”. En la segona part explicita aquesta recerca, el procés d'autoconsciència que travessa el poemari, mereixedor del darrer premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de poesia: “Escriu. / Escriu allò que no pot dir”.

Un dels poemes que millor traspua la capacitat d'impacte, aquesta martellada poètica que etziba Igartua, és aquest: “Parlàvem de poesia / i vas dir-me: cava sempre. / I cavo. / Cavo / perquè no puc parar de cavar. / Cavo per viure”. Després, més endavant, trobarà un altre poema que li és paral·lel: “Voldria llevar l'àncora / i llençar-me a mar oberta / però només sé cavar”. Extraordinari. Senzill i contundent.

El jo poètic saltironeja amb enginy al llarg del poemari per entaular un diàleg amb els avis i els fills, amb els morts i els records, l'oblit i les sensacions, les fiblades de la memòria, els mots que ens han llegat. Moltes veus que s'entrellacen, lirisme d'alt voltatge el que se'ns ofereix. “Ell (l'avi), allà on sigui, cus. / Jo nedo. / En recullo el fil. / Busco la xarxa. / Una paraula”. La contemplació hi és present com a acte que mena al coneixement, sempre amb una precisió d'estilet, afinada. “Sèiem a tallar patates. / Donar polpa i temps a cada grill / feia del rebuig d'un any. Amb uns versos “cantoners” –per batejar-los així, seguint l'estructura de la casa– la poeta orquestra el pas delicat d'una part a la següent, d'una estança a l'altra.

Igartua és capaç d'aixecar imatges d'un gran força, sorgides d'una mirada personalíssima, com aquella en què “un s'ajeu / amb la sabata a l'orella / i escolta l'eco / de les seves passes”. La cruesa d'alguns versos li fa encalçar el millor Màrius Sampere, un dels grans de la poesia catalana, com mostra el poema final, entre sentenciatiu i aforístic: “La solitud / no és un indret deshabitat. / Vius i morts m'hi esperen”.

(Publicat al suplement de Cultura de l'Avui, el dijous 16 de juny de 2011)