Desconec si ocorre amb la mateixa força en altres literatures europees, però és clara la tendència creixent en la nostra a la classificació i l’etiquetatge inútils. Existeixen els llibres best-seller, les novel•les producte dels grans premis literaris, hi ha la poesia i el Poeta Nacional, les obres de retrat generacional... Cadascú una parcel•la, un rol perfectament adscrit. Tant és així, que de vegades oblidem que hi ha altres coses a mirar, a més del melic, i fins i tot ens oblidem de les possibilitats infinites de la llengua i de l’immens joc i plaer que proporciona la literatura, parafernàlia solemne a banda. Sort que apareix, com de bursada, una obra i un escriptor que ens ho recorden. Parlo de Xocolata desfeta, de Joan-Lluís Lluís, que ens serveix 123 maneres de relatar una mateixa escena: variacions lingüístiques a imatge de Raymond Queneau o Georges Perec, imitacions d’Espriu, Casasses, Foix, Pla o Verdaguer, versions en format de crítica literària, de telenovel•la, de políticament correcte, d’himne nacional, de superheroi o de vulgar… Una reivindicació del sentit lúdic de la literatura sense incórrer, ai las, en el tòpic de situar el joc literari en un calaix de segona divisió. Una delícia d’obra, un repte fantàstic, ironia i cinisme a cabassos en un artefacte de qualitat, un regal que ens recorda que tenim una llengua i una literatura ben vives. I que hem vingut a jugar.
(Article de la secció "Oros són trumfos" publicat a la revista Presència la setmana del 12 al 18 de març de 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada